El padre, la vellesa creativa d’un gran actor
El padre és qualificada pel propi autor Florian Zeller de farsa tràgica. I aquí rau la seva grandesa i la seva dificultat. Tracta un tema tan espinós com la pèrdua de la realitat a causa de la vellesa. Ens col·loca en la perspectiva d’una ment confusa o, potser, confosa pels interessos dels que l’envolten, mai ho sabrem.
Sense ridiculitzar mai el caràcter principal, Andrés ens fa riure. Les situacions ambigües, moltes vegades contradictòries, les rèpliques mordaces, els personatges duplicats, canviants, i per sobre de tot el dubte de si el que realment passa és el que diu la família o és el que sent el pare, produeixen una de les obres més divertides apassionants i profundes del teatre contemporani.
Moltes vegades s’acosta al drama, moltes a la comèdia i la majoria de la vegades a un inquietant “thriller” a l’estil Hitchcock. Mai decau i quan creiem estar en un certesa, un revés inesperat, una imatge nova ens desconcerta i ens torna a atrapar. Gran divertit teatre. Naturalment és una obra escrita per a un actor. Comptar amb Héctor Alterio per al paper principal converteix aquest projecte en un somni per a qualsevol equip ja que el rigor, la intel·ligència, el dramatisme i el sentit de l’humor estan garantits.
Florian Zeller, el jove autor francès, ens sorpren amb un text divertit i transcendent a la vegada, que conjuga drama i comèdia amb tocs de thriller. L’Alzheimer i la vellesa són protagonistes d’aquesta història que l’autor ens mostra des del punt de vista del qui pateix el pas del temps i la malaltia, amb la pèrdua de facultats que comporten. Aquest enfoc diferent dóna molt joc teatral i és un element clau per l’èxit de l’obra. Incorporar els dubtes i els progressius oblits d’Andrés (Héctor Alterio) al flux de la trama ens encomana la incertesa i trenca el discurs linial i la sensació de realitat. “Lo peor es la conciencia de lo que te está pasando. Cuando oyes que alguien dice cosas extrañas e insensatas y caes en la cuenta de que eres tú”.
Com li passa al mateix protagonista, el públic dubta i es confón entre personatges i situacions que es reinventen o es dupliquen fruit del filtre boirós dels anys i la malaltia. Sembla que algú li està parant trampes a l’Andrés i aixó fa que empatitzem ràpidament amb un home de caràcter, autoritari, a qui els anys i la malaltia van distorsionant la perspectiva. Per primera vegada passa a dependre dels altres i, naturalment, els fa la vida impossible. Zeller contempla també com la situació afecta la filla i tots els qui l’envolten i mostra el difícil que resulta trampejar la situació, cuidar-lo i cuidar-se per no caure en un pou. Vistes de fora les situacions poden resultar gracioses “pero el día a día del Alzhéimer, de la transformación de un ser querido en otra persona bien distinta, hiela la sonrisa a cualquiera”.
L’escenografia de va despullant l’escenari a mida que avança l’obra; partim del luxe d’una casa benestant i acabem en la fredor d’una habitació de residència, en un viatge sense retorn. Però tot passa entre humor, ironia i intriga amb un magnífic Héctor Alterio agraït per poder disfrutar d’aquest paper. “La edad no asusta, si no no se podria vivir…” diu en una entrevista l’actor de 87 anys en qui se centren totes les mirades a l’escenari. Els actors que l’acompanyen –en especial Ana Labordeta, la filla– fan també un excel·lent paper encara que, inevitablement, queden a l’ombra del protagonista.